RUTA HANDEL A ITÀLIA: Roma i Nàpols 
amb Joan Vives

 Chiesa San Giovanni Letrano (UNESCO), és la catedral de la diòcesi de Roma, on es troba la seu episcopal, i també lloc on Handel va tocar l’orgue per primera vegada. La seva arquitectura és imponent, obra de l’arquitecte italià Francesco Borromini i en estil paleocristià i barroc. Com a dada curiosa, el complex de l’església i els edificis propers tenen estatus d’extraterritorialitat dins de l’estat italià, essent propietat de la Santa Seu. És una de les set esglésies del pelegrinatge a Roma, per gaudir de la indulgència plenària en Any Sant. El seu interior guarda les restes de 22 papes, l’últim d’ells, Lleó XIII.

 Chiesa di Santa Maria di Montesanto. Obra de Bernini, està situada a la Piazza dei Popolo, i és el lloc on Handel estrenà alguns motets. Se l’anomena col·loquialment l’església dels artistes, arran d’una iniciativa de l’any 1941 de celebrar l’eucaristia amb la participació de representants del món de la cultura i l’art. Tot i tenir alguns trets diferents, és la “bessona” de l’església de Santa Maria dei Miracoli.

Palazzo Valentini. Aleshores conegut com a Bonelli, Handel hi va viure molts mesos treballant al Servei del príncep Ruspoli. Com a dada destacable, en el primer pis del Palau s’hi van fer algunes estrenes d’obres, dirigides per Corelli. Actualment acull la seu de la Província de Roma i la seva prefectura. 

Palazzo della Cancelleria (UNESCO), era el domicili habitual de Corelli a la ciutat de Roma. Actualment és la seu del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica. Singularment és el primer Palau de Roma que es va erigir completament nou, sota les normes del nou estil Renaixentista, i a dins s’hi pot veure un mural d’enormes dimensions executat per Vasari, i un petit teatre privat, on el 1707 es va fer un duel musical entre Domenico Scarlatti i George Friederich Handel, quan ambdós tenien 22 anys. Va ser un concurs de teclat organitzat pel cardenal Ottoboni, aprofitant la visita a Roma del compositor. Tot I que no se sap què van interpretar, Scarlatti va ser el campió tocant el Clave, però Handel es va imposar tocant l’orgue.

El panteó de Roma o d’Agripa (UNESCO). Un dels edificis de l’Antiga Roma més ben conservats, construït en origen com a temple dedicat a tots els deus (pan-theon). En aquest bell edifici hi trobarem les restes de Corelli. La façana està formada per setze fines columnes fetes de granit egipci i la seva cúpula és un prodigi arquitectònic. Només hi ha una entrada de llum, l’òcul situat a la part superior de la semiesfera. L’efecte de la llum que hi penetra ha captivat molts estudiosos.

Palazzo Barberini. Ha passat a la història de la música clàssica per ser el lloc on es van representar les primeres òperes romanes. Construït el s. XVII per la família Barberini, va ser Venut a l’estat Italià després de la segona guerra mundial.

Santa Maria in Vallicella, també anomenada Chiesa Nuova, es troba al costat de l’Oratorio dei Filippini, va ser testimoni de l’estrena del primer oratori cantat. Podrem gaudir de les obres magnífiques que s’hi troben al seu interior, algunes de les quals de Caravaggio, Pietro da Cortona o Rubens.

NÀPOLS

La Ruta per Nàpols ens porta a resseguir, entre altres punts històrics vinculats amb la música, la ubicació d’alguns dels 4 famosos “Conservatoris” (denominació italiana dels orfenats) que es van convertir ja al segle XVII en prestigioses escoles de música per als seus interns i d’on varen sorgir alguns dels compositors i cantants més cèlebres del barroc napolità.

Chiesa della Pietà dei Turchini. Aquesta petita església, situada a la Rua Catalana, acull al seu interior dues pintures rellevants: “El descobriment de la veritable creu de Santa Helena”, de Luca Giordano, i “La Sagrada Família” de Caracciolo. La confraria de la Incoronatella, que la va crear, hi va fundar un orfenat que instruïa als nens en l’art, especialment música i cant. En aquest Conservatori hi varen estudiar compositors com Provenzale o Spontini. Tot i que ja no es manté l’orfenat, actualment l’edifici es dedica als concerts, especialment de música clàssica napolitana. 

Palazzo Barbaja. Llar de Domenico Barbaja, un famós empresari teatral del Napols del s.XIX, entre els anys 1815 i 1822 el va freqüentar el compositor Gioacchino Rossini, mentre tenia contracte que el va portar a escriure una òpera a l’any des de “Elisabetta regina d’Inghilterra” (1815) fins a “Zelmira” (1822). 

Chiesa di Santa Maria della Colonna, antic conservatori Poveri di Gesù Cristo, té un estil barroc, iniciant-se la seva construcció el 1580, com a part d’un complex religiós destinat, com en el cas de la Pietà dei Turchini, a un orfenat que posteriorment va esdevenir escola de música. Actualment es troba en mal estat i ha estat des consagrada, però malgrat tot no deixa de ser un testimoni de la gran quantitat de genis que hi varen estudiar, com ara Pergolesi, Jommeli, Porpora o fins i tot el català Domènec Terradellas.

Palazzo di Sangro i Capella Sansevero. El Palau, d’estil tardà renaixentista, va ser construït com a residència familiar del dic de Torremaggiore el s. XVI. La seva història està tacada de sang, ja que el compositor Carlo Gesualdo hi va assassinar la seva primera dona, Maria d’Avalos i el seu amant. Aquest tràgic fet va ser el detonant de la construcció de la capella, adjacent a l’edifici civil i un dels principals museus de Nàpols actualment, on es poden veure obres cabdals de l’escultura com el Crist Velat de Giuseppe Sanmartino.

Chiesa di Sant’Onofrio alla Vicaria comparteix una història similar amb les altres esglésies-Conservatori napolitanes, però en aquest cas la missió social estava destinada a les dones maltractades. Al segle XVII es va fundar el Conservatori de San Onofrio in Capuana, per a petits captaires. Tanmateix, tenia també una importància considerable ja que, a part d’haver estat dirigit per Alessandro Scarlatti i Francesco Durante, hi varen estudiar Farinelli i Paisiello  entre altres. 

Palau Reial de Nàpols. Grandiós edifici al bell mig del centre històric de la ciutat, el complex acull diversos edificis I jardins, com el Teatre San Carlo. El Palau va ser residència dels virreis espanyols i després de la dinastia borbònica durant més de cent anys. A la seva capella palatina hi va treballar Scarlatti, Pergolesi i Paisiello, entre d’altres. Avui en dia, encara de vegades s’hi fan concerts, I com a curiositat, s’hi troba el pessebre del Banco di Napoli.

Teatre de Sant Carles, és el més important de Nàpols i un dels més famosos del món. També ostenta el títol del teatre més antic d’òpera en actiu del món. Per les seves dimensions I estructura ha estat el model a seguir per als següents teatres d’Europa.

CONCERT AL TEATRO DI SAN CARLO DE NÀPOLS

Òpera en tres actes LA TRAVIATA de Giuseppe Verdi Teatro di San Carlo Director | Karel Mark Chicon Mestre del Cor | Gea Garatti Ansini Regia | Ferzan Özpetek Scene | Dante Ferretti Costumi | Alessandro Lai L’òpera, que durant un segle i mig s’ha mantingut com la més representada al món, no es va entendre en el moment de la seva estrena a Venècia el 1853. Verdi va quedar impressionat pel drama teatral de la “Dame aux camèlias” de Dumas que havia vist a París, de Giuseppina Strepponi, amb qui va néixer una relació a França i havia decidit fer un nou salt respecte a les convencions operístiques del seu temps que no acceptaven escenificar la realitat contemporània. Marie Duplessis, la cortesana del seu ex-amant, que Dumas havia retratat a Marguerite, havia mort només sis anys abans. La Violetta de Verdi també és un homenatge a París i la modernitat. El director Ozpetek va situar la seva Traviata “entre xampany i narguila” a principis del segle XX, amb la seva pinzellada d’elegant exotisme otomà, però amb un gran respecte conservant l’estructura ja avantguardista creada pel compositor. El retorn a San Carlo d’aquest espectacle tan estimat es proposa en un díptic ideal amb la “Butterfly”.

SORRENTO I LA COSTA AMALFITANA (DIA 5)

Abans de tornar i després de l’esmorzar del darrer dia, el nostre autocar ens portarà cap a Sorrento per fer una breu parada i conèixer aquesta població, anomenada “dels jardins de cítrics”. Al seu nucli històric es poden apreciar les restes dels seus orígens romans, amb una muralla de l’any 500, dins de la qual se situa la Catedral, reedificada al s. XV i que té una façana neogòtica, i l’església de Sant Francesc d’Assis, amb un destacable claustre del Trescento, amb pòrtic d’influència àrab. 

Continuarem per la carretera resseguint la Costa Amalfitana, encarada cap al Mar Tirrè i que s’esté al llarg del golf de Salerno, fins a arribar a Amalfi. El camí és com un balcó suspès entre el mar blau cobalt i els pendents de les Lattari, les muntanyes que s’enfonsen a l’aigua, creant una successió de valls i cales, platges i terrasses cultivades amb cítrics, ceps i oliveres. Un ambient únic, tutelat per la UNESCO, com a Patrimoni de la Humanitat. 

En acabar aquesta bella ruta emprendrem el viatge de tornada.